Estimat pare,

Som a les portes del teu sant. Enguany ja fa 25 anys que no el celebrem plegats. Sant Josep sense tu es va fent gran. Tu no. Tu vas marxar massa aviat, quan encara no eres massa gran. Quan et quedava temps per viure. Temps sense vida. Un cos castigat pels rigors d’una postguerra cruel i una ànima torturada per tantes ferides que, una rere l’altre, es succeïren al llarg de la teva vida breu.

Jo era gairebé un nen quan vàrem perdre la mare i massa jove per perdre’t també a tu. Quan vas marxar em vaig sentir sol. No hi havia ningú davant meu per orientar els meus passos, per apaivagar una mica les tempestes de la vida i amorosir-ne les ferides. M’hagués agradat tant que hi fossis! Amb els anys, he aprés a escoltar la teva veu en el silenci, però encara m’agradaria abraçar-te.

Aquest any, la teva neta petita s’ha fet major d’edat. No la vas conèixer. Mai li vas poder fer cap petó. T’hauria agradat tant! D’una manera o altre gaudeixes d’ella. Segur que t’agrada molt com és. Sí, potser sí, una mica com tu. Sense saber-ho també ella et troba a faltar. Jove com és, ha après a estimar-te sense veure’t. La neta gran, en canvi, va tenir la sort de gaudir del teu amor excepcional per ella mentre era una nena. Un amor especial per a una persona especial.

El teu llegat no va necessitar notaris. Les coses importants no necessiten papers. Em vas deixar el bo i millor de tu. Discretament, calladament, com sempre. Mentre vas ser aquí amb nosaltres, vàrem celebrar coses. Però no érem de massa celebracions. No ens vam intercanviar massa regals. No calia. Vàrem parlar, però no massa. No eres home de parlar, sinó més aviat de fer. Sense exterioritzar mai en excés, la teva tasca callada i soterrada era el motor amagat de les nostres vides.

Quin llegat! Em vas ensenyar a patir. Bé, de fet encara n’estic aprenent. La malaltia de la mare. La recordo sempre malalta. Les dificultats econòmiques. La dedicació als avis ja molt grans. Els ensurts, no pas menors, amb els fills. Tot ho vas viure sense aixecar la veu, sense fer remor, sense amargor. Ferides internes que minvaven les teves forces amb una profunditat que només tu paties. N’estic aprenent. Més d’una vegada no sé com fer-ho amb les filles, amb la vida en general. M’agradaria sentir la teva veu. Per sort tinc una companya que, en certa manera, sembla també filla teva. Ella m’ajuda a trobar el sentit a tot plegat.

Professional entregat al teu ofici. Treballador incansable. Responsable fins l’extenuació. Implicat en la feina, en la vida, en la família. Mai protagonista. Mai heroi. Poc valorat i molt estimat. Quan ens vas deixar, qui et va pagar el sou durant molts i molts anys, home important, alcalde de la ciutat, no podia reprimir les llàgrimes. Recordo sempre les darreres paraules que vas adreçar-li quan et va visitar a l’hospital: ‘Ens trobarem al cel’. No sé si ja us heu trobat.

Sense anar a missa, em vas ensenyar a creure. Sense parlar-me mai de política, em vas despertar la vocació política i social. Quan et vaig dir que seria regidor de l’ajuntament, m’ho vas desaconsellar. No et vaig fer cas. Era massa jove. Si t’hagués cregut potser m’hauria estalviat molts problemes. Però potser també hauria estat menys feliç. Per això, m’ho vas desaconsellar, però no t’hi vas oposar. Em vas fer costat, tot i el desacord. També això ho he après de tu.

Quin llegat, pare! D’aquells que no es devaluen. D’aquells que duren per sempre. El millor llegat. Gràcies! Toca acomiadar-se. No som de parlar massa, ja ho saps. Avui ha estat un excés. Imagino que tens temps per llegir… I cada dia demano que tinguis temps també d’acompanyar-me, d’acompanyar-nos. Que, d’una manera o altra, pugui’s vetllar especialment per les teves netes i per tots nosaltres. Ja ho veus, fem el nostre camí, sense oblidar el ‘teu’ camí, aquell que vas deixar-nos, ben endins del cor, de l’ànima, del pensament. Una manera de fer i de ser que no s’esborra. Gràcies de tot cor!

A reveure!

By @fbrunes